Les històries naturals

De CiFipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de premiLes històries naturals
Autor: Joan Perucho i Gutiérrez
Llengua: català
Publicació: Barcelona, 1960
Editorial: Destino
Gènere: Fantasia, Terror
Premis: -

Les històries naturals és una novel·la de Joan Perucho i Gutiérrez publicada originalment el 1960 a l'editorial Destino. Potseriorment s'ha reeditat en diverses ocasions a Edicions 62. D'ençà la seva traducció a l'anglès per part de David H. Rosenthal, el 1988, s'ha traduït a nombroses llengües.[1]

Argument

Les històries naturals narren la història del vampir català Onofre de Dip, contaminat en temps de Jaume I, i del cavaller-botànic Antoni de Montpalau, que el persegueix per destruir-lo.[2][3]

El llibre es pot llegir com un viatge iniciàtic en què Antoni de Montpalau, un científic ben preparat, s'enriqueix amb l'apassionant recerca d'Onofre de Dip, un cavaller convertit en vampir. Passejant-se per tota la geografia catalana, Montpalau haurà de fer servir tot el seu enginy per vèncer les forces del mal. Dins el seu jardí botànic, Antoni de Montpalau, naturalista, il·lustrat i liberal, etiqueta i classifica totes les espècies per tal de mantenir l'ordre i il·luminar el coneixement de les coses. Tot està sotmès al domini de la raó excepte allò que la raó mateixa no pot percebre.

La seva persecució del vampir –que causa estralls en les tropes del general Cabrera i que és l'origen d'un seguit de misteriosos assassinats en un petit poble del Baix Camp– comença enmig de les guerres entre carlins i liberals, a la Barcelona del segle XIX. És, doncs, també, una novel·la de fantasia històrica. La història apareix sota l'atenta mirada d'Antoni de Montpalau, que té com a missió la crida i cerca de l'ésser sobrenatural, el vampir, que amenaça Pratdip. Montpalau es converteix, així, en l'Abraham Van Helsing català. Paral·lelament a l'evolució dels fets històrics, el naturalista anirà endinsant-se en la dimensió més obscura de la realitat, on descobrirà l'amor mentre posa en qüestió la seva concepció racionalista del món.

Admirador del passat i amb un coneixement enciclopèdic, Perucho fa salts en el temps i introdueix dades explícitament falses o fantàstiques. Hi apareixen cançons, poemes, himnes en llatí, citacions literàries, referències històriques, sobreentesos, animals i plantes estrafolàries i molta ironia.

Amb trets de novel·la gòtica, l'heroi acabarà descobrint la poesia de tres coses: l'Amor, el Misteri i l'Aventura. D'aquesta manera, el fil argumental serveix els propòsits de l'autor, que veu en el meravellós la superació del racionalisme limitador de l'existència.

Acusat de quedar-se al marge del corrent realista, que imperava aleshores, alguns no obstant això han volgut veure en Les històries naturals una metàfora de la situació de la Guerra Civil. "Quan Perucho parla de la guerra carlina fa una al·legoria de la Guerra Civil. Quan llegeixes la retirada de l’exèrcit carlí cap a França, t’adones que és idèntica a la retirada de les tropes republicanes al final de la Guerra Civil”, explica Julià Guillamon. [4][5]

Curiositats

  • El primer capítol d'aquesta novel·la va aparèixer a la revista «Germinabit» el juliol de 1959.[6]
  • El model del vampir Onofre de Dip era el comte Orlok, de la pel·lícula de F.W. Murnau Nosferatu (1922). Perucho recordava haver-la vist d'infant. Amb això es va avançar a la recuperació d'aquest personatge, que al llarg de la dècada dels '60 va esdevenir una autèntica icona de la cultura pop.[7]
  • Joan Perucho va exercir la professió de jutge a Banyoles, on va tenir ocasió de visitar el Museu Darder, font d'inspiració per al gabinet de curiositat del botànic Joan de Monpalau.[8]
  • Perucho és un fabulós inventor d'animals i plantes fantàstics. A Les històries naturals n'hi ha diversos exemples esplèndids: l'"àurea picuda", una espècie indeterminda d'au que encara no s'ha pogut classificar perquè ningú n'ha pogut descobrir mai cap exemplar i perquè el seu cant és inaudible per a l'orella humana; l'"otorrinus fantasticus", un petit assassí que dispara pues mortals; l'"scolopendra martirialis", un insecte monstruós, mortal de necessitat, que s’assembla a un centpeus; l'"avutarda gèminis", un animal misteriós que va desaparèixer de la Terra; el "simius saltarinus", un mico que salta, el pelatge del qual es guarda en Naftalina o el "phallus impudicus", un bolet de forma vergonyant que existeix en realitat però al qual Perucho atribueix característiques fantàstiques, com ara la seva altura (més de dos metres, diu) o el fet que curi l'alopècia.[9]
  • Les histories naturals s'insereix de ple en la recuperació del món fantàstic que es duia a terme coetàniament a França i a Europa aquells anys. Perucho estava molt satisfet de la novel·la quan la va haver acabada, però malauradament el resultat del Premi Joanot Martorell de l'any 1959 fou una gran decepció i el senyal inequívoc que l'autor s'havia quedat definitivament al marge del que seria la moda dominant en la literatura catalana d'ençà els anys seixanta: el realisme.[10][11]
  • De Les Històries naturales se'n va fer un tiratge de 2.000 exemplars. Dotze anys més tard encara restaven per vendre'n 493. La segona edició del llibre no va sortir fins vint-i-dos anys més tard, el 1983.[12]
  • Avui dia Les històries naturals ha estat traduït a més de vint idiomes i Harold Bloom el va incloure en el seu famós Cànon occidental.[13]

Crítiques

  • Alberto Gordo: "Perucho se apartó de todo, o de casi todo lo que le correspondía por generación. Trascendió la rigidez del franquismo. Buscó lo imaginario, lo fantástico, mezcló géneros y temas, fabricó mundos imposibles y destruyó las que, entonces, operaban como reglas inquebrantables de la literatura. Una literatura, claro, que había de ser social o costumbrista." [14]
  • Julià Guillamon: "Pocs autors catalans d'aquest segle poden oferir la diversitat d'interessos i la varietat de la literatura de Joan Perucho, una relació tan estreta amb l'art del seu temps, una creació tan fecunda de mons imaginaris, la necessitat irrenunciable de mantenir la memòria de la gent i els paisatges que ha conegut, i incorporar-los a la tradició cultural al costat dels llibres i les obres d'art."[15]
  • Julià Guillamon: "El públic glateix: ¿Perucho, simbolista, estructuralista, romàntic, surrealista, pop, decadent i ara postmodern? L'equívoc es consuma, el text es fa decididament polivalent i el seu autor elimina el jo per llançar-se a un prodigiós transformisme, on tot és objecte de veneració i fins l'últim detall és sotmès a una relativització profunda. ¿Com es pot concebre si no pàgines tan pròximes a la mentalitat d'un escriptor del segle XIX com les que llegim a Les històries naturals?"[16]
  • Ramon Sargatal i Susanna Canal: "L'obra de Joan Perucho no beu de la vida, sinó de la mateixa producció literària anterior. [...] És precisament de la irracionalitat de les coses fantàstiques i no de la racionalitat i l'ordre de les quotidianes d'on l'escriptor treu la seva matèria, regida per les misterioses lleis de la poesia. Una matèria que ajuda el lector en l'evasió personal."[17]
  • Maria Assumpció Bernal: "En l'obra peruchiana la literatura en segon grau naix unida a les primeres incursions dins el fantàstic clàssic. No obstant això, les fonts dels discursos no es troben exclusivament en els temes màgics o meravellosos, sinó que abracen camps tan diversos com l'històric, el judicial, el periodístic o el de l'epistolari íntim, entre els setze temes diferents que hem pogut comptabilitzar. De manera que, d'una banda, Perucho utilitza obertament el joc intertextual amb la recuperació dels mites de la literatura i del cinema de misteri i/o terror, revaloritzats als anys seixanta per l'avantguarda i l'estètica pop. D'altra banda, aquesta polifonia explícita amplia les seues possibilitats amb la incorporació d'un saber enciclopèdic que ultrapassa els límits de la ficció i s'endinsa en els de la ciència i l'erudició."[18]
  • David Castillo: "Per a la gent de la meva generació llegir la literatura de Joan Perucho va significar com per a l'Alícia de Lewis Carroll la trobada del conill al bosc. El conill la va dur a un cau profundíssim, habitat per estranyes criatures i amb personatges escapats d'una baralla de naips. El joc, la màgia implícita de les coses i les connexions amb els mons esotèrics de la seva obra van provocar unes coincidències que ens van fer llegir Les històries naturals amb la mateixa passió amb què havíem devorat Huxley, les novel·les d'aventures o la ciència-ficció menys artificial."[19]
  • Maria Campillo i Jordi Castellanos: "Ha dissolt el temps i dissol la història en una reinvenció en la qual, al costat de la dada comprovable, definidora, interessa el ritual que l'envolta, el clima que hi destil·la."[20]
  • Antoni Comas: "¿Com ho fa Joan Perucho per crear aquests móns mítics, per instal·lar-se en el cor del misteri, per entrar en aquests paradisos perduts? El procediment més eficaç és la història o la dada apòcrifa, la invenció. En conseqüència, la reacció de l'autor ara ja no és pas elegíaca, com en la poesia, sinó irònica. Ens descriu animals estrafolaris no enregistrats en els repertoris zoològics, planeja màquines rares i enginyosos artefactes, recepta estranyes herbes salutíferes, inventa personatges i episodis, autors, textos. [...] Perucho, però, és sempre lleial i ens ensenya la carta i ens mostra la jugada."[21]

Referències

  1. Guillamon, Julià: Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d'una generació, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2015, p. 388.
  2. Munné-Jordà, Antoni: «Bibliografia catalana de ciència-ficció i fantasia: 1873-2000», Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, gener de 2020. [Consulta: 18 de març de 2020]
  3. Genís, Daniel: Les històries naturals, ressenya a El Biblionauta, 5 de febrer de 2015. [Consulta: 18 de març de 2020]
  4. «Seguint el vampir de Pratdip», Diari Ara, 17 de setembre de 2014. [Consulta: 19 de març de 2020]
  5. Guillamon, Julià: Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d'una generació, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2015, p. 356.
  6. Munné-Jordà, Antoni: «Bibliografia catalana de ciència-ficció i fantasia: 1873-2000», Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, gener de 2020. [Consulta: 18 de març de 2020]
  7. Guillamon, Julià: Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d'una generació, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2015, p. 346.
  8. Guillamon, Julià: Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d'una generació, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2015, p. 351.
  9. Alcoverro, Carme: «Joan Perucho i els monstres fantàstics», Articles: Revista de didàctica de la llengua i de la literatura, núm. 1, 1994, p. 103-110.
  10. Guillamon, Julià: Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d'una generació, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2015, p. 376-377.
  11. Guillamon, Julià: Joan Perucho i la literatura fantàstica. Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 60, 90 i 208.
  12. Guillamon, Julià: Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d'una generació, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2015, p. 387.
  13. Guillamon, Julià: Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d'una generació, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2015, p. 388.
  14. Gordo, Alberto: "Joan Perucho, regreso al jardín de juegos y nostalgias", El Mundo. Supl. El cultural, 30 d'octubre de 2014.
  15. Guillamon, Julià: "El món de Joan Perucho. L'art de tancar els ulls", Serra d'Or, maig 1999, p. 54.
  16. Guillamon, Julià: Joan Perucho i la literatura fantàstica. Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 60, 90 i 208.
  17. Sargatal, Ramon i Canal, Susanna: "Joan Perucho", Diccionari d'escriptors en llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 1998.
  18. Bernal, Maria Assumpció: "Els mons peruchians", Actes del desè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996, p. 143.
  19. Castillo, David: Pròleg a Versos d'una tardor. Lleida: Pagès, 1995.
  20. Campillo, Maria i Castellanos, Jordi: La Novel·la, Història de la literatura catalana. Barcelona: Ed. Ariel, vol. 11, 1988.
  21. Comas, Antoni: "La poesia de Joan Perucho", Mirador. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, p. 183-193.