Joan Perucho i Gutiérrez

De CiFipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de premiJoan Perucho i Gutiérrez
Nacionalitat: Catalunya
Naixement: 7 de novembre de 1920 a Barcelona
Mort: 28 d'octubre de 2003 a Barcelona
Ocupació: Escriptor i jutge
Premis: Ciutat de Barcelona (1953); Andreu Xandri (1954); Josep Yxart (1957); de la Crítica de narrativa catalana (1981); Ramon Llull (1981); Joan Crexells (1982); Cavall Verd (1984); Nacional de Cultura de Literatura (1994); de la Crítica de poesia catalana (1996); Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona (2001); Gabriel de la Asociación Española de Fantasía y Ciencia Ficción (2002); Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2002)

Joan Perucho i Gutiérrez[1] [2] [3] (Barcelona, 7 de novembre de 1920 - 28 d'octubre de 2003) fou un novel·lista, poeta i crític d'art català, que va alternar la feina d'escriptor amb la seva professió de jutge. Les seves obres de ficció pertanyen al gènere fantàstic, amb grans dosis d'ironia.[4]

Vida

Realitzà l'educació primària a les Escoles de la Doctrina Cristiana i passà a educar-se durant l'adolescència a l'Institut Salmerón.

Durant la Guerra Civil, va ser mobilitzat per l'exèrcit de la República. En acabar, es va haver d'incorporar a l'exèrcit franquista i formà part de les tropes d'ocupació de Menorca, darrer reducte republicà en tot el territori de l'Estat espanyol. Tot i això, la guerra i la postguerra són pràcticament absents en la seva obra, si més no, de manera explícita. Durant molts anys, se l'ha considerat un autor allunyat del corrent literari del realisme.

El 1940 va iniciar la carrera de dret a la Universitat de Barcelona. En paral·lel, començà a desenvolupar la seva carrera literària, com a poeta. El 1947 va començar a fer de jutge comarcal. El 1949 es casà amb Maria Lluïsa, amb qui tindrà quatre fills. El 1951 se’l va destinar a Banyoles. Allà va conèixer la col·lecció del Museu Darder, que més endavant inspiraria el gabinet de curiositats d’Antoni de Montpalau, un dels personatges principals de Les històries naturals (1960).[5] Durant la dècada dels 50, continuà la seva producció amb més reculls poètics. També es relacionà amb els pintors del grup "Dau al Set" Antoni Tàpies, Joan Ponç i Modest Cuixart, amb qui comparteix temes com la màgia, l'esoterisme i, sobretot, la concepció de l'art.[6]

Progressivament, Perucho va anar incorporant la prosa a la seva obra. La seva prosa no divergeix essencialment de la seva poesia. Tant l'una com l'altra se'ns presenten, en principi, com la formulació o l'expressió d'un món meravellós i fantàstic, amb una dimensió de misteri, que exerceix una suggestió immediata i eficaç damunt el lector.[7] La seva narrativa ha integrat amb harmonia la fabulació i la ciència, el natural i el sobrenatural, la raó i la màgia. Va saber simultaniejar elements tradicionals i elements avantguardistes en un mateix discurs literari, donant com a resultat una obra amb grans dosis d'originalitat. Destaca també l'ús de la temàtica fantàstica, una característica poc comuna en la literatura catalana d'aleshores.

El seu món literari característic comença amb el volum Diana i la mar Morta (1953) i s'aferma amb el conte "Amb la tècnica de Lovecraft" (1956), la primera referència a l’escriptor nord-americà que es va publicar a Espanya. Aquesta obra inaugura una nova manera de fer, que té continuïtat amb les novel·les Llibre de cavalleries (1957) i Les històries naturals (1960). No són novel·les històriques, tot i que la realitat històrica hi és concreta. Són il·lusions literàries a partir de la simbiosi d'erudició i invenció. Julià Guillamon afirma en referència a Les històries naturals: "És una novel·la culta escrita com si es tractés d'una novel·la popular, que recupera l'esperit de les lectures juvenils, de les historietes il·lustrades i del cinema fantàstic d'abans de la guerra".

Els gustos del públic i del mercat editorial, però, en aquella època donaven una atenció quasi absoluta al realisme, així que aquestes dues novel·les no obtingueren el ressó que era d'esperar. Aquest fet provocà que deixés, momentàniament, d'escriure'n. Molts dels llibres d'aquesta època foren, doncs, volums d'articles confegits, no obstant això, sobre una base de ficció, i publicats a la premsa. Perucho fou autor de tres llibres de falsa història natural: Botánica oculta (1969), Historias secretas de balnearios (1972) i Monstruari fantàstic (1976), construïts a partir d’articles i conferències.

La dècada dels vuitanta suposà, d'una banda, el reconeixement de la seva obra i, de l'altra, el retorn a la novel·la i a la poesia. Amb Les aventures del cavaller Kosmas (1981) obtingué el premi Ramon Llull i el Premi Nacional de la Crítica de narrativa, el 1981, i el Joan Crexells del 1982. El 1983, per altra banda, es reedità Les històries naturals. La traducció nord-americana d'aquesta novel·la el 1988 li obrí les portes definitivament del reconeixement internacional.

Al llarg de la seva vida, Perucho va ser guardonat amb el Premi Nacional de la Crítica (1981), la Creu de Sant Jordi (1991), el Premi Nacional de Literatura (1995), la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona (2001), el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2002) i el Premi Gabriel de la Asociación Española de Fantasía y Ciencia Ficción, entre d'altres. També va ser investit Doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, i fou soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.[8]

Morí a Barcelona el 28 d'octubre del 2003.

Obra CiFiCAT

Novel·la

Narrativa breu

Assaig

Altres

Referències

  1. «Índex d'autors. Joan Perucho». Institució de les Lletres Catalanes. [Consulta: 18 de març de 2020].
  2. «Joan Perucho». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Honoris Joan Perucho i Gutiérrez». Universitat Rovira i Virgili. [Consulta: 18 de març de 2020].
  4. «Joan Perucho, el bibliotecario de Alejandría». El Cultural, 5 de novembre de 2004 [Consulta: 18 de març de 2020].
  5. Nopca, Jordi: «Joan Perucho, el gran secundari», Diari Ara, 28 de març de 2015. [Consulta: 18 de març de 2020]
  6. Saladrigas, Robert «De fantasías y estupores». La Vanguardia, 30 d'octubre de 2003 [Consulta: 18 de març de 2020].
  7. Comas, Antoni: "La poesia de Joan Perucho", Mirador. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, p. 183-193
  8. Ros, Carme; Miàs, Josep. «Pòrtic». Escriptors. Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 18 de març de 2020].

Bibliografia

  • BROCH, Àlex: La literatura catalana dels anys vuitanta, Barcelona, Edicions 62, 1991.
  • CABRÉ, Rosa (ed.): Joan Perucho o la mirada darrere del mirall, Barcelona, Departamento de Filología Catalana, Universidad de Barcelona, Eumo Editorial, 1998.
  • GARCÍA FERRER, J.M. i ROM, Martín (ed.): Joan Perucho, Barcelona, Asociació d'Enginyers Industrials de Catalunya; tirada limitada, impresa en motiu de l'acte celebrat al Cine-Club de d'aquesta societat el día 11 de desembre de 1991.
  • GELI, Carles i HUERTAS CLAVERÍA, J.M.: Las tres vidas de Destino, Barcelona, Anagrama, 1991.
  • GUILLAMON, Julià: «Historia, gastronomía, verins i altres coses», Canigó, 6 de setembre de 1982.
  • – «Algunes històries de vampirs», Serra d'Or, Barcelona, gener de 1984.
  • – «James Bond, Lovecraft, Cunqueiro: un Perucho miscel.lanic», Avui, Barcelona, 13 de juny de 1984.
  • – «Joan Perucho i la zoologia imaginària», Avui, 13 de juny de 1984.
  • – «Joan Perucho o la passió del viatge», Avui, Barcelona, 23 de desembre de 1984.
  • – «Joan Perucho, màgics, gastrònoms i naturalistes», Avui, 13 de juliol de 1985.
  • – «Perucho, sense matisos», Avui, 7 de febrer de 1985.
  • – «Próleg» a Perucho, Joan, Obres completes / novel.la, Barcelona, Edicions 62, 1985.
  • Joan Perucho i la literatura fantàstica, Barcelona, Edicions 62, 1989 / Barcelona: Edicions 62, 2020.
  • – «Cendres i diamants», Lletra de Canvi, Barcelona, maig de 1990.
  • – «Una teoria de l'error», Cultura, Barcelona, març de 1990.
  • – «Joan Perucho, una altra mirada», Cultura, Barcelona, febrer de 1991.
  • – «Joan Perucho: la literatura fantástica contra el realismo social», dins MORILLAS, Enriqueta (ed.), El relato fantástico en España e Hispanoamérica, Madrid, Sociedad Estatal Quinto Centenario, 1991, pp. 319­-327.
  • – «Joan Perucho. Metàfores de la fi del món», Joan Perucho, suplemento monográfico de Crònica d'Ensenyament, 1992, pp. 7­10.
  • – (ed.): El món de Joan Perucho. L'art de tancar els ulls, Barcelona, Exposició organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1998.
  • – «Un gest», dins CABRÉ, Rosa (ed.), Joan Perucho o la mirada darrere del mirall, Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, Eumo Editorial, 1998, pp. 69-82.
  • – «Un creador prismático e irrepetible», La Vanguardia, Barcelona, 31 d'octubre de 2003.
  • – «Historias escogidas», La Vanguardia, Barcelona, 31 d'octubre de 2003.
  • «Las dos vidas de Perucho». Revista de Libros, 18 de maig de 2015. [Consulta: 18 de març de 2020]
  • Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d'una generació, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2015
  • PALMA, Silvana: Joan Perucho: poesía e prosa, Milà, Università Cattolica del Sacro Cuore, 1965.
  • PUJOL, Carlos: Juan Perucho: el mágico prodigioso, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, EUTI, Bellaterra, col. Quaderns de Traducció i Interpretació, núm.3, 1986.
  • TRIADÚ, Joan: La poesía catalana de postguerra, Barcelona, Edicions 62, 1985.

Enllaços externs